Statement
Farà cosa d’un mes el meu pare em va preguntar que voldria fer en cas de no entrar a ESCAC, jo, després de quedar-me callat uns segons em vaig adonar que no tenia cap resposta. La idea de poder estudiar cine m’havia captivat fins al punt de què no havia ni contemplat la possibilitat d’anar a un altre lloc.
La meva vida ha estat envoltada pel cine des que soc molt petit. Sempre he sigut una persona desperta i com que amb cinc anys vivia al mig del camp a 10 minuts amb cotxe del poble més proper vaig haver de buscar algo que em mantingués curiós i despert, algo que acabaria sent el cinema. Em fascinaven les pel·lícules de ciència-ficció i sobretot com es feien, és per això que m’encantava mirar making offs i que la meva mare, que en aquell moment era directora d’art, m’ho expliques tot sobre el que succeïa darrere de càmeres. Al principi, somiava amb convertir-me en un actor de renom. Vaig començar a fer teatre i a gravar curts amb els meus amics des del mòbil dels meus pares. Vaig aconseguir actuar en una producció local, que tot i ser muda i en blanc i negre se sentiria com un gran pas cap al meu objectiu. L’estiu de 5è a 6è de primària els meus pares em van regalar la meva primera càmera de vídeo, això canviaria la meva vida per complet. La meva passió va incrementar exponencialment, gravava coses cada dia, escrivia guions i somiava amb totes les coses que podria arribar a fer. Amb la pandèmia vaig poder dedicar tot el meu temps a pensar, crear i aprendre sobre el cinema. Amb 11, gràcies a tutorials de YouTube vaig aprendre a fer servir molts programes d’edició, al principi els més comuns; Premiere Pro, After Effects, Photoshop, Blender, Cinema 4D… Tot i que acabaria sabent els bàsics de programes com Houdini i Nuke. Vaig entrar a l'ESO sent el mateix. Vaig fer nous amics, d’entre ells el Martí. Va ser el primer amic amb qui vaig compartir aquesta passió. Gravàvem curts quasi cada cap de setmana i em va ajudar a convèncer a la classe de gravar-ne un, tot i que després d’un primer dia de rodatge desastrós vam deixar-ho estar. Després d'allò vaig deixar per un costat el cine. Vaig començar a jugar a bàsquet i es va convertir en la meva nova passió.
No va ser fins l’any, passat em va tocar escollir un tema per al TR, que vaig tornar a veure el cinema de la manera en què ho feia abans. Vaig decidir que el treball giraria al voltant de la pregunta: “És possible elaborar un audiovisual seguint les seves etapes de forma autodidacta?”. Durant el procés de creació vaig redescobrir la meva passió cap al cinema i vaig entendre que mai havia desaparegut, tan sols s’havia quedat esperant en algun racó del meu subconscient. Els meus pares, en veure-ho, em van proposar anar a les portes obertes d’una universitat de cinema a Terrassa. Abans d’anar a aquestes portes obertes no tenia gaire clar que volia estudiar, ni tampoc que volia fer amb la meva vida, però després d’anar-hi se’m van aclarir totes les idees. Aquella universitat semblava tenir tot el que buscava en un sol lloc. No estic parlant d’un altre que ESCAC. El que m'agradaria aconseguir durant aquests quatre anys és aprendre els secrets que conformen aquesta meravellosa art i fer possible el meu somni: viure del cinema.
Imatges
So
Projectes
BREAK
Break és el curtmetratge que vaig desenvolupar per al meu treball de recerca. La meva idea era fer un audiovisual curt, sense diàleg i amb un missatge potent darrere. Vaig investigar sobre què el podia fer i vaig descobrir que segons un estudi de la “confederación de salud mental”, a Espanya, un 23% de la població reconeix tenir ansietat, un 48% depressió i un 59% estrès. Aquests problemes són causats per la societat en què vivim, una societat on tot es mou de forma frenètica sense tenir en compte la salut mental dels seus habitants. És per això que vaig decidir enfocar el curt en la importància d’aturar-nos i prendre's un respir, d’aquí el seu títol, “Break”.
Un cop tenint la idea clara vaig començar a treballar en el guió i a pensar mentalment quina hauria de ser l'estètica del curt. Vaig decidir que aquest es dividiria en dues parts, la primera simbolitzant l'estrès i el soroll, i la segona la llibertat i tranquil·litat. Vaig decidir també usar el color per transmetre aquestes emocions, fent la primera part blavosa i freda i la segona càlida i acolorida.
El curt comença amb un jove que es prepara un entrepà per a menjar-se’l mentre estudia a la seva habitació. A mesura que estudia, el soroll exterior del trànsit va augmentant fins al punt que li aclapara tant que s’adorm. Al despertar, es troba en un lloc idíl·lic on es respira calma i on tot sembla estar en el seu lloc.
Manel
L’any passat, a classe de fotografia i vídeo, ens van encomanar com a tasca final fer un curt. Podíem elaborar la història que volguéssim. L’escola ens proporcionava material per a filmar i alumnes d’un curs menys per a fer d’actors. El nostre grup no tenia cap idea així que vaig proposar fer una història inspirada en Shutter Island. El protagonista seria un adolescent que va a visitar un amic que es troba en un centre per a persones amb problemes mentals. La història faria un gir i se’ns acabaria revelant que ell és el malalt mental.
Amb aquesta idea, junt amb l’ajuda dels meus dos companys, escriuríem el guió i més tard dibuixaríem el storyboard i la planta de càmera. Tenint-ho tot preparat van començar els tres dies dels quals disposàvem per a gravar el curt. Tot i que el rodatge va ser una mica complex, pel fet que havíem de compartir material i actors entre diversos grups, vam poder rodar-lo tot en el temps previst. No va ser fins que vaig importar els vídeos al meu ordinador per a començar la postproducció que em vaig adonar de què el so era horrible i que quasi totes les preses es veien desenfocades, desestabilitzades o amb l’ISO massa baixa, a més la meitat de l’àudio gravat amb micròfon havia desaparegut. Gràcies a Premiere, vaig aconseguir arreglar la majoria d’escenes, corregint el color, estabilitzant la càmera i afegint subtítols. El resultat final va ser sorprenentment bo tenint en compte tots els problemes que vam tenir.
Extres
Taller
Aquest vídeo el vaig realitzar a principis de desembre. La meva mare, que és dissenyadora, feia un curs de cistelleria i em va demanar ajuda per gravar-lo. Tot i que mai havia filmat res d’aquest estil vaig acceptar. Al ser el primer cop que gravava un event real vaig veure les complicacions que té no tenir el control sobre el que passa en escena. Era jo el que m’havia d’adaptar al que succeïa i no a l’inrevés. Vaig decidir gravar plans generals de forma estàtica i plans de detall amb moviment per donar-li un sentiment d’autenticitat. També vaig decidir sobreposar alguns vídeos sobre els altres i finalment afegir-li una cançó de jazz per mostrar un ambient relaxat. Tenint en compte la poca experiència que tenia en aquest àmbit vaig aconseguir sortir-me'n.
Django
L’any passat tenia una classe optativa de literatura, còmic i cinema. En aquesta classe, ens feien elaborar de forma trimestral un audiovisual aprofitant escenes de pel·lícules, el qual havia de girar al voltant d’un concepte. L'últim trimestre aquest concepte podia ser qualsevol argument universal. Vaig triar “la recerca del tresor” i la pel·lícula Django Desencadenado per a representar-ho, ja que per a mi aquesta pel·lícula de Tarantino simbolitza la cerca de la llibertat i de la igualtat. En el vídeo vaig intentar contrastar la vida dels blancs “propietaris” amb la dels seus esclaus afroamericans. Al final de tot veiem com el protagonista, Django, es revolta contra el sistema per acabar amb els que han oprimit la seva llibertat i la de la seva dona.
NS
Aquest vídeo el vaig fer l’estiu passat i com indica el seu nom, no sé, no té cap gran treball darrere ni tampoc moltes hores de producció. Volia representar com a vegades sentim que ens perdem a nosaltres mateixos i que per retrobar-nos hem de gaudir d’allò que ens fa qui som, ja sigui un paisatge, una cançó, una persona... És per això que el vídeo comença amb algú que no veu el seu reflex al mirall i que just després el veiem passant temps amb ell mateix, seguit d’imatges plaents i una retrobada amb un grup d’amics mentre sona una cançó melancòlica de fons.